Poema de nadal

Ding, dong, les campanes repiquen a mort per a les porcelles, els endiots, els pollastres i les gambes. Afligits estan, ja que els conviden a un sopar macabre al que no voldrien assistir. Rèquiem per a un gall devorat en família. En el Corte Inglés, somriures i càlids ornaments vermellencs; al carrer, tristor i fred ocre. Ens volen vendre un trineu, perquè ja és nadal. Consumim i engreixem les seves borses d’or, encens i mirra. Comprem el seu vi, el seu xampany i tants de perfums que no amaguen el pudent engany. Participem en el gran sorteig, perquè és nadal. A qui li toca ser el desè desnonat del dia pels bancs? Ens regalen calendaris, ens obsequien amb pelles, però els usurers es queden amb ca nostra i encara els continuam devent uns doblers que no tenim.

Els governants, enmig d’aquest desgovern indecent, lleven el pa al poble per donar-lo als financers i, amb la nostra sang, alimentam el seu banquet en honor de la nina de don Marianito. Amb el sorteig del Niño, serem agraciats amb més desgraciades mesures d’austeritat. Austeritat de pa amb gasosa per als pobres; marisc i vi car per al polític i el banquer. El torró serà enguany massa dur per a les nostres dentadures. Però somriguem, mostrem les dents corcades per la càries de la corrupció. És Nadal! No és que ens estimin més que en qualsevol altra època de l’any, però ara ens mostren més que mai els seus esmolats claus carronyers. Famèlics vetlen a la nostra taula de nit de Nadal. Volen maletins entre els homes de mala voluntat, a les nits de pau i avarícia. Als culpables de la situació, el govern no els duu carbó; els dóna el fruit del nostre treball. El poble, com a xotets de cordeta, sempre és vençut. I sotmès. Una altra vegada ve el llop, a alimentar-se de les nostres despulles. ¡Pobres ovelles incautes, belant-nos les unes a les altres, repetint-nos frases sense convicció com a lloros! La hipocresia galopa arreu per Nadal. En aquestes dates tan entranyables, tots fingim estimar-nos més; ja hi haurà temps per treure’ns mútuament les entranyes.

Des d’un pessebre, el meu ruquet continua en deute després del desnodament, però no espera que véngui a visitar-lo cap verge a punt de parir. Parides, les que ens volen fer enviar en forma d’hòstia. Com pot arribar de ser d’indigesta, la veritat. Jo vull tenir fe en la veritat i fantasia per somniar, però no desig tenir fe en la fantasia. Tot és una faula d’aquells senyors de llarga túnica i curta tolerància. Presideixen grans catedrals, pomposos temples a l’explotació del pobre. Sotmeten la raó i la veritat, i ens emboliquen amb un llacet púrpura les seves mentides. Els seus privilegis i riqueses no són desig del Senyor. Conviviren amb dictadures assassines, torturaren heretges i beneïren les guerres on moriren homes en nom del seu Déu. Critiquen l’avortament al mateix temps que consenten la pena de mort. Condemnen el sexe entre dos homes o entre dues dones. Imposen regles a l’amor, les seves. Adoren la Verge Maria, però menyspreen la dona. Aquests masclistes no paguen impostos, gaudeixen de prebendes, influeixen en les decisions de governs, ens diuen el que està bé i el que està malament, i ens beneïxen amb la seva falsa moralitat. Ens amenacen amb el fosc infern abrasador, mentre combregam a la blanca neu gelada.

No vull saber res de les brases eternes, només vull asseure’m davant el foc anit i fer-te l’amor davant la xemeneia. No confïi en la sort de la loteria, afortunat som d’haver-te conegut. No vull que em regalis un lot de colònies, només vull sentir el perfum de la teva presència. No em vénguis amb Reis d’Orient, que som republicà. No vull escoltar el missatge nadalenc de don Juan Carlos, m’estim més sentir els teus ardents xiuxiuejos. Enviem a la merda el consumisme, i consumim-nos de passió anit, ja que que potser demà nevi sobre el nostre futur.